PRESENTACIÓ ELOY FERNÁNDEZ PORTA
Granito del nuevo mundo, monòleg teatral de Eloy Fernández Porta concebut a partir del llibre En la confidencia (Anagrama)
Amb la participació d’Ana M. Palomo
Dijous 6 de setembre a las 19.30 h
a ACVic Centre d’Arts Contemporànies (Sant Francesc, 1 Vic)
Activitat organitzada amb la Llibreria Foster & Wallace
Granito del nuevo mundo és el títol de la secció inicial del llibre que ha estat adaptat al còmic pel dibuixant valencià Carlos Maiques, en una versió titulada Sub Rosa. A l’assaig es refereix, en registre autobiogràfic, a una situació dramàtica que va tenir lloc al matí següent de la meva arribada a la localitat de Durham (Carolina del Nord), on vaig passar un any per raons de feina. Aquesta situació, que al text serveix com a disparador i té dues pàgines, la ha re-imaginat, ampliat i convertit en un acte teatral concebut com a peça en tres actes, sense més pausa que alguna breu sortida d’escena per canviar de vestuari. Als actes 1 i 3 recito, amb alteracions, tres seccions del llibre; l’acte central és inèdit.
L'obra està concebuda per ser realitzada en un escenari, davant d'un projector en el qual s'aniran passant 33 imatges, totes elles obres d'art -veure relació de peces al final-, que es relacionen amb el text i l’aclareixen en algun moment necessari. Els elements d'escenografia són petits però nombrosos i cridaners, i abasten des dels successius canvis de vestuari i aparença de l'actor únic (jo mateix) fins a una llarga sèrie d'objectes, des d'un casset amb cinta musical gravada fins a una col·lecció de marxandatge de la sandvitxeria Subway que converteix l'escenari en una terrassa exterior del restaurant.
L'acte té registres diversos i canvis de registre notoris: comença en to dramàtic i va evolucionant cap a un registre còmic que dura bona part de l'obra, fins arribar a un tancament breu en to més elegíac. Partint de l'escena d'una trobada imprevista entre dos desconeguts que procedeixen de cultures diferents -un espanyol i un nord-americà del Sud-, es van enllaçant diversos temes: el mite del Nou Món, la malaltia greu -de l'esposa del nord-americà-, la temàtica índia -amb referències diverses a la cultura guanxe i a la mohicana-, el poder expressiu i afectiu de confidència, que és l'assumpte del llibre en qüestió, i, sobretot, el xoc cultural, que provoca un detallat diàleg satíric al voltant dels imaginaris rebuts sobre "els americans", "els europeus" i "els espanyols".
Per tal d'escenificar aquest repertori temàtic, al llarg de la peça em desdoblo, mitjançant successius canvis de vestuari, gestualitat i idioma, en tres personatges. El primer és el més autobiogràfic, és l'espanyol que narra de manera realista la seva arribada al Nou Món, i ocupa tot el primer acte en forma de monòleg amb una inserció puntual d'una altra veu. El segon acte, en canvi, està organitzat com un diàleg vivaç en què interpreto altres dos personatges. El primer és com una derivació de l'anterior, convertida en una versió desplaçada i satírica de “l’europeu als Estats Units". El segon és un eurofòbic del Sud, amb qui s’anirà tramant una conversa que, partint de diferències i discrepàncies extremes, arriba, però, a punts en comú, incloent dues escenes de caràcter decididament poètic.
Per tal de desenvolupar els dos personatges del segon acte he realitzat un treball molt particular sobre l'idioma anglès, fent nombroses proves amb públic de diverses edats que té un nivell elemental i limitat d'aquest idioma. El treball consisteix, d'una banda, en una reducció del vocabulari a termes i expressions que es puguin entendre sense necessitat d'haver passat per una acadèmia; de l'altra, en el desenvolupament d'un to “d’anglès mal parlat per un espanyol", amb traduccions literals i un accent molt marcat, que dóna com a resultat un text que un nord-americà no podria entendre bé i en canvi un espanyol, sigui quin sigui el seu nivell, segueix perfectament. També, per descomptat, en l'ús de la gestualitat per explicar coses que requeririen d'un vocabulari més sofisticat, i, contínuament, en la inserció, per part del personatge espanyol, de frases en espanyol, i per part del nord-americà, d'expressions espanyoles mal dites però comprensibles. Finalment, en el cas del personatge nord-americà, hi ha una imitació de l'accent real i una restricció lingüística que, combinada amb el suport de les imatges, fa possible que el diàleg no només s'entengui bé sinó que resulti divertit quan cal i poètic quan és necessari.
Així doncs, no és que el segon acte "sigui en anglès" sinó que en una de les seves seccions dialogades, i essent el final en espanyol, es fan servir de manera molt conscient aquells registres d'anglès que a qualsevol espanyol li arriben a través dels mitjans, evitant tot allò que es pugui perdre, que sé com fer per la meva experiència docent de 25 anys treballant en els dos idiomes i amb estudiants de molt diferents nivells. Una manera d'explicar aquest procés seria com si el "mètode" amb què es va fer la cèlebre cançó On The Desk dels Toreros Muertos, s'hagués desenvolupat més, explotant, juntament amb les possibilitats còmiques de parlar malament però comprensiblement una llengua una llengua estrangera, les seves possibilitats líriques, i sempre pensant en un públic general que pot tenir un nivell o altre però que no té per què haver estudiat anglès a l'escola -i sense oblidar que l'ús estès, al carrer i a Internet, d'aquest idioma, en les seves formes bàsiques, és avui, evidentment, molt més estès del que estava el 1987, quan Pablo Carbonell va presentar, amb gran èxit, On the Desk.
Els comentaris que he fet en aquests tres últims paràgrafs són per precisar tant com sigui possible la dinàmica de l'acte. No crec que sigui necessari anunciar-lo com "acte que conté una secció en anglès" perquè això donaria una idea errònia del que realment succeeix -de fet, si vingués un nord-americà atret per aquesta frase sortiria dient que la llengua que he utilitzat no és pròpiament anglès i que en diversos moments es perd, cosa que un espectador per a qui l'anglès sigui el seu tercer idioma, sigui al nivell que sigui, no li passarà.
Eloy Fernández Porta (Barcelona, 1974), Doctor en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, ha publicat deu llibres: els volums de relats Los minutos de la basura i Caras B, l'antoligia Golpes, la tesis Estética del relato posmoderno i, a Anagrama, els assaigs Afterpop, Homo Sampler, €RO$, Emociónese así, En la confidencia i, en català, L’art de fer-ne un gra massa. La seva sèrie d'articles sobre art Nubada en prosa es publica a Jot Downy Núvol: http://www.jotdown.es/author/eloy/. Guardonat amb el Premi Extraordinari de Doctorat, el Premi Anagrama i el Premi Ciutat de Barcelona, els seus textos s'han traduit a l'anglès, francès i portuguès. El 2007 va realitzar versions dels seus llibres en format spoken word. En aquest àmbit ha desenvolupat Afterpop Fernández & Fernández (con Agustín Fernández Mallo) i Mainstream (con Jose Roselló) i ha col·laborat amb artistes com Mireia Saladrigas, Diana Pornoterrorista o Aggtelek. Ha actuat a festivals com Yuxtaposiciones, Cosmopoética, Kosmopolis, SOS, Alhóndiga, Coruña Mayúscula, Spoken Word (Montpellier) o la Fira del llibre d'Oaxaca, així com a les xarxes del Centro Cultural de España a México DF, Buenos Aires i Córdoba (Argentina), a l'Institut Cervantes de Chicago, al Bijou Theatre (Iowa) i als Trans Atlantic Project (Providence). El seu treball de dramatúrgies de l'assaig l'ha portat a la videocreació també: amb Natxo Medina ha realizat La vía diplomática https://www.facebook.com/AnagramaEditorial/videos/1711428038896086/ i, amb Carles Congost, Quien busca a la Humanidad hallará la muchedumbre, https://www.facebook.com/AnagramaEditorial/videos/1695851900453700 ambdós concebuts com a recital filmat de En la confidencia.
Actuacions realizades (febrer-setembre 2018)
Auditori Universitat Pompeu Fabra (Barcelona), Llibreria Calders (BCN), Libreria-galeria La Casa Amarilla (Zaragoza), IVAM (Valencia), Espacio B (Madrid), Antic Teatre (BCN), La Térmica (Málaga, La Noche de los Libros), Centro Niemeyer (Avilés), Espacio Fundación Telefónica (Madrid) i ACVic (Vic, 6 de setembre).
Cròniques de les actuacions
‘El pensador espectáculo’, per Ramón de España (El Periódico de Catalunya, Barcelona)
‘Confidencia en la UCI’, per Ignacio López (Zero Grados, Zaragoza)
http://www.zgrados.com/confidencia-en-la-uci-tratado-de-la-agonia-grabada/
Crònica dibuixada de Carlos Maiques (València)
https://www.facebook.com/pg/AnagramaEditorial/photos/?tab=album&album_id=1742909889081234
Escena amb documentació gràfica (Pliego Suelto, BCN)
http://www.pliegosuelto.com/?p=25157
