AIXÒ NO ÉS UN MUSEU. ARTEFACTES MÒBILS A L'AGUAIT
Del 15.10.2011 al 05.02.2012
ACVic Centre d’Arts Contemporànies
C. Sant Francesc, 1 08500 Vic
Visites comentades a l'exposició AIXÒ NO ÉS UN MUSEU. ARTEFACTES MÒBILS A L'AGUAIT, tots els dimarts a les 6 h de la tarda i dissabtes a les 12 h del migdia. També podeu concertar una visita amb reserva prèvia trucant a ACVic (93 885 37 04). Servei gratuït.
Això no és un museu. Artefactes mòbils a l’aguait és una exposició comissariada per Martí Peran i produïda per ACVIC Centre d’Arts Contemporànices en col·laboració amb AC/E Acción Cultural Española. S’inscriu en el marc del projecte Ceci n’est pas une voiture, impulsat de manera conjunta per ACVic, Can Xalant, i IDENSITAT. Compta amb diverses fases de desenvolupament en les que col•laboren o han col•laborat Universitat de Barcelona, Museo Centro de Arte Reina Sofía, Roulotte (ACM Associació per a la Cultura i l’Art Contemporani), Trànsit i Cercle Artístic Sant Lluc. L’exposició es planteja, segons Martí Peran “com un exercici de documentació i reflexió sobre la construcció d’artefactes mòbils en qualitat d’elements per a una concepció expandida del museu o, en alguns casos, com una alternativa al mateix”. En ella es presenta una primera selecció de més de 50 casos d’estudi procedents de diverses ciutats i països. Plantejada com un arxiu informatiu, l’exposició exhibeix també alguns dels artefactes originals així com diferents produccions realitzades a partir de la seva tasca al carrer. L’exposició té prevista una itinerància durant la qual es podran afegir nous casos en relació amb els contexts específics on s’exhibeixi. En el seu conjunt, el projecte Ceci n’est pas une voiture s’ha articulat mitjançant una successió de fases que es vehiculen temporalment i es porten a terme en diferents espais. Aquesta exposició és una d’elles i precedeix una fase de residència i producció de projectes que s’ha realitzat a Vic i Mataró amb l’objectiu d’impulsar nous projectes incorporant uns artefactes mòbils preexistents, el Dispositiu Itinerant d’Idensitat i el CX-R de Can Xalant. Els projectes Servei Públic d’Optimització de Trastos (S.P.O.T.) del col•lectiu MAkea i Càmping, Caravaning, Arquitecturing de Miquel Olle i Sofia Mataix, que s’han realitzat a través d’aquesta residència a ACVic i Can Xalant, es presenten conjuntament amb els projectes de A77 - Adriana García Galán - Amor Muñoz - Ana Dumas - Anna Recasens - Antimuseo - Cinéma Numérique Ambulant (CNA) – CLUI - Colectivo Cambalache - Colectivo Descarrilados - Colectivo Kabaret Machine - Cristian Añó i David Armengol - Diego Pérez - Domènec - Fabiana de Barros - Fanzinoteca Ambulant - Felix Mathias Ott - Floating Lab Collective - Iñaqui Larrimbe - Ivan Puig i Andrés Padilla - Josep M. Martin – La Fundició - Lluc Mayol, Matias Rossi i Ricardo Duque - Makea Tu Vida – Marksearch - Miquel Ollé i Sofia Mataix - Núria Güell - Nuria Montiel - Pablo Helguera - Pablo Rojas Schwartz - Pau Faus - Platoniq - Public Works - Raimond Chaves - Rallyconurbano - Raumlabor - Sabrina Artel – Soundlab - Straddle3 i Todo por la Praxis - Theo Craveiro - Toni Tomàs i Carles Porta - Virginia de Medeiros - Vitor Cesar
> Accés a tots els projectes presentats a l'exposició [text+imatge]
L’exposició adquireix una posada en escena caracteritzada per una acumulació, selecció i ordenació d’iniciatives i estratègies que es despleguen i transiten per l’espai urbà. Algunes es camuflen, altres lluiten per la seva visibilitat, unes desenvolupen accions paral•leles, altres són part d’elles en erigir-se com formalitzadores de processos, unes construeixen espais, altres el parasiten, unes imiten artefactes auto- construïts ja existents, altres plantegen enginyosos aparells innovadors. La majoria busquen la interacció directa, el deambular per l’espai públic eminentment urbà, i en el seu conjunt es desprèn la suposició d’una recerca per trobar una alternativa a les vies més institucionalitzades de l’art o, com planteja Martí Peran, “una subversió de la lògica del museu”. El fet d’ubicar-se fora de, encara que aguaitant el museu, esbossa múltiples interrogants. La pluralitat de formats, situacions, llocs i temps contribueixen en alguns casos a apuntar possibles respostes, mentre que en d’altres exprimeixen aquesta llarga agonia plantejada des del recorrent tema de la mort de l’art.
El territori, allò social i també allò educatiu estan presents en la majoria dels casos d’estudi que es presenten a l’exposició, però ho estan també en el desenvolupament generat per aquest complex projecte sota el títol Ceci n’est pas une voiture. ACVIc se sent còmode en aquests processos expandits, dilatats en el temps, estesos per diferents llocs i relacionats entre sí mitjançant múltiples negociacions amb diversos agents involucrats, ja siguin individus, institucions o col•lectius autogestionats. Ens interessa l’art, l’educació i el territori establint entre i per mitjà d’ells estructures de caràcter rizomàtic, en les que alguns nodes aspiren i assoleixen la independència d’altres. Tots ells formen part d'una xarxa mitjançant nombrosos o escassos punts de connexió, vinculats entre sí a través de l'experiència educativa portada a terme com a pràctica estètica i política vinculada a un context territorial determinat.
Ramon Parramon
Artefactes mòbils a l’aguait
La necessitat d’una anàlisi crítica sobre els rols i les funcions del Museu ha estat abordada des de múltiples perspectives. L’anomenada Crítica Institucional va desenvolupar aquesta tasca, en primer lloc, mitjançant una generació d’artistes que van posar en qüestió els processos de legitimació estètica exercits per la pròpia institució; la segona generació de la Crítica Institucional, a partir de la dècada dels noranta, es va caracteritzar per incorporar l’anàlisi crítica en l’interior de la pròpia estructura institucional, com una introspecció que garantís la capacitat d’expansió d’un museu invulnerable. En aquesta tessitura, s’imposa l’imperatiu de crear eines per a una mena de Crítica Institucional de tercera generació, capaç d’examinar al museu des de l’exterioritat i amb la funció de rehabilitar la capacitat de l’experiència estètica com a fonament d’una subjectivitat en llibertat i d’una esfera pública plural. La creació de dispositius para-museístics, de caràcter mòbil, s’ha d’interpretar des d’aquesta precisa necessitat i, en conseqüència, com una possible eina per aquesta Crítica Institucional de tercera generació.
La possibilitat de subvertir la lògica del Museu mitjançant la construcció d’artefactes mòbils ja té una llarga tradició. Des de la cèlebre maleta de Marcel Duchamp (Boite-en-valise, 1941) les iniciatives per traslladar l’àmbit de l’experiència estètica més enllà dels límits del museu s’han multiplicat. Però aquesta mateixa tradició d’un “art ambulant” també ha estat objecte d’una recent cooptació per part del Museu convencional. En efecte, en la darrera dècada hem assistit a la proliferació de temptatives per multiplicar el perímetre del Museu tradicional mitjançant estructures portàtils (els pavellons temporals de la Serpentine Gallery des del 2000, el projecte per al Temporary Guggenheim Tokio el 2001 o, més eloqüent, si cap, el recent Chanel Contemporary Art Container planejat per ZahaHadid el 2008).
Front al aquest fenomen invasiu, Això no és un museu. Artefactes mòbils a l’aguait pretén catalogar i reflexionar sobre aquestes altres iniciatives que, circulant per l’espai públic, col•lideixen amb aquestes pròtesis museístiques convencionals, en la mida que, en lloc d’estendre els metres lineals dels murs del museu, reformulen les funcions del dispositiu com a plataforma nòmada per a la participació directa i autogestionada, per al desenvolupament de la investigació social i per a l’articulació d’experiències educatives. En d’altres paraules, si els pavellons temporals del museu convencional pretenen ampliar els seus temps i espais d’aparició amb l’objectiu d’enfortir la propagació dels seus models narratius, els artefactes mòbils que vigilen el museu seran aquells que, transitant pel mateix paisatge social, assagen maneres d’entendre la cèl•lula expositiva com a un lloc de recepció i construcció de les narratives plurals i crítiques front al model hegemònic.
Martí Peran
El projecte Ceci n’est pas une voiture es concep com un procés de treball que combina la investigació, formació, difusió i avaluació. Amb aquest objectiu, es distingeixen diferents fases del projecte que s’han desenvolupat des de juliol de 2010 fins a gener de 2012.
FASES DEL PROJECTE CECI N’EST PAS UNE VOITURE
Fase 1. Consulta Museus portàtils.
Universitat de Barcelona, Can Xalant Maig-Juliol, 2010
El grup d’estudiants de la matèria “Polítiques de l’art contemporani: nous mecanismes de producció i gestió” del Màster en Estudis Avançats d’Història de l’Art (UB), va desenvolupar un primer estat de la qüestió presentat a la manera de Consulta a Can Xalant (maig-juliol de 2011). [http://canxalant.org]
Fase 2. Residència i producció de projectes.
iD Mataró –Vic Can Xalant – ACVic – IDENSITAT
Juny – Setembre 2011
Producció de dos projectes seleccionats a partir d’una convocatòria pública per ser realitzats com a projectes en residència a ACVic i Can Xalant i utilitzar els dispositius itinerants d’Idensitat i CX-R de Can Xalant. [http://idensitat.net]
Fase 3. Espais, trànsits i dispositius mòbils.
IDENSITAT - Cercle Artístic de Sant Lluc
11.10.2011 – 14.10.2011
Taller dirigit pel col•lectiu berlinès Raumlabor i organitzat per Idensitat al Centre Artístic de Sant Lluc. Espais, trànsits i dispositius mòbils planteja un taller intensiu basat en el disseny d’estructures mòbils que, en el seu conjunt, articularan un museu mòbil. Seran prototips en els que cada estructura tindrà la seva pròpia funció independent, però en combinació i relació l’una amb l’altra crearan un nou tipus de museu i de possibilitats, per a una redefinició temporal de l’espai públic. [http://idensitat.net
Fase 4. Exposició Això no és un museu. Artefactes mòbils a l’aguait.
ACVic Centre d'Arts Contemporànies.
15.10.2011 – 15.01.2012
L’exposició reuneix més d’una cinquantena de casos d’estudi procedents de diferents parts del món. Plantejat com un arxiu informatiu, l’exposició exhibeix també alguns dels artefactes originals així com diferents produccions realitzades gràcies a la seva tasca al carrer. L’exposició té prevista una itinerància durant la qual es podran afegir nous casos en relació amb els contexts específics on s’exhibeixi. [http://acvic.org]
Fase 5. Jornades de debat. Artefactes d’acció directa.
Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid.
30.11.2011 – 01.12.2011
Les jornades s’organitzen mitjançant tres taules de treball d’acord amb els àmbits de reflexió oberts des del departament de Programes Públics del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía: Pedagogies radicals; Altres Institucionalitats i Mobilitat i Espai social. Compten amb la participació d’Antonio Collados, Javier Rodrigo, Aída Sánchez de Serdio, Ramon Parramon, Joaquín Barriendos, Yaiza Hernández, Jesús Carrillo, Martí Peran, Matthias Rick, Tomás Ruiz-Rivas, Pep Dardanyà [http://www.museoreinasofia.es]
Fase 6. Publicació número especial de Roulotte. La publicació contemplarà els materials d’exposició, els tallers realitzats durant el procés, així com les intervencions presentades durant les jornades. [http://roulottemagazine.com]
MARTÍ PERAN
Professor de Teoria de l'Art a la Universitat de Barcelona. Crític i curador d'exposicions, ha participat en diferents catàlegs i llibres d'art contemporani. Co-editor de Roulotte, col.labora en diaris i revistes especialitzades (Exit Express, Artforum International). Director del programa internacional Roundabout.Encounter Program entre Barcelona i altres ciutats del món (Mèxic, Reykjavík, Bangkok, Jerusalem, Santiago de Xile, Istanbul. Madrid). Alguns dels projectes són Post-it City. Occasional Cities (CCCB, Barcelona, 2008; MAC Santiago de Xile, Centre Cultural São Paulo, 2009); After Architecture (Arts Santa Mònica. Barcelona, 2009).